Fotografía de Man Ray

Fotografía de Man Ray
Espejos. Patios. Umbrales. Silencios. Ritos. Esquinas. Exilios. Naufragios. Horas. Otoños. Ventanas. Sombras. Enigmas. Pretéritos. Hay palabras que me enuncian. A veces las pronuncio en versos. En susurros o a los gritos. Para que no se mueran en mi boca. (Fotografía de Man Ray)

POESIA EN CATALÀ


TRADUCCION DE PERE BESSÓ I GONZÁLEZ

Página oficial:

http://perebesso.com/

Poesía compartida:

http://perebesso.blogspot.com/


AL SUD DELS NAUFRAGIS


Espills. Patis. Llindars. Silencis. Ritus. Cantons. Exilis. Naufragis. Hores. Tardors. Finestres. Ombres. Pretèrits. Enigmes.
Hi ha paraules que m'enuncien. A vegades les pronuncie en versos. En remors o a crits. Perquè no muiren en la meua boca.

____________________________________________________

HORITZÓ

Acabe d'albirar algunes destrosses
al sud dels meus naufragis.

Despulles de poemes naufragats:

COMPANY

Cada volta que et veig caminar
recorde com eres quan tenies ales.

***

GRAVIDESA

Al ventre de tot el que vull dir-te
hi ha un vers bategant
amb nou mesos de germinació.

***

REPRIMENDA

Quan celebres
els ritus de la maldat en les meues ares
els meus evangelis es queden desfullats.

***

NEGLIGÈNCIA

Era una Tardor vaga i negligent
que s'oblidà de desfullar els arbres.

***

PEREGRINACIÓ

Del no-res cap a enlloc
viatjava en les seues humanes paradoxes.

***

SENDAL


D’una tomba a un destemps
trenem un sendal de paradoxes.
No hi ha al disseny dels meus mapes
un territori obert als ruscos:
si fores mel jo no seria boca.


Si fores font jo no seria set.


D’una altra banda
(hi ha sempre l’altra banda de la hipòtesi)
no hi ha al rondell de les teues esferes
via per al meu el•líptic trajecte.


Si jo fóra cimal no series còndor.
Si jo fóra fera no series caça.


Però
(hi ha sempre un però en cremar vaixells)
en pensar-te verí, sal, reïna,
quina llàstima em fa no haver-ho sigut.


FOU AIXÍ


Fou així: una mena de desordre
en el flux del temps.
Insòlit i absurd.
Un àguila amb vertigen d’altura.
Un peix amb por mòrbida de l’aigua.
El personatge el nom orfe del qual
no s’enquadra en la mateixa biografia.


I tanmateix
quelcom hi hagué de bell i sorpresiu
com una església gòtica a la platja,
la neu en la planícia de Castella,
el vol dels cignes sobre un estany.
O aleshores Times Square quan es fa fosc.


A vegades fou pletòric
com una vinya en temps de verema
i l’olor de la terra quan plou.
O més aviat el Concert de Aranjuez
en jazz, per Miles Davis.


Fou així. I de sobte no fou res.
Fou com si mai no haguera sigut.


ENTRE DUES GUERRES


M'acoste entre dues guerres, quan emergeixen
de les despulles àmnfores anyenques
i el vi a glops té el tast d'un armistici,
un credo entre silencis.


Reposen els corsers de les meues tribus,
que en un tropell de cascos, d'entremig de la pols,
rescataren el teu nom.

D'entre dues guerres vinc,
nina i dessaborida,
sense manual d'instruccions per a la por.

OMBRES

La meua ombra vetlarà la teua ombra on
discorrega el vague rumb de les parpelles
el temps amb el seu seguici de tardors
i seguirà l'empremta de les teues traces
que un dia foren brúixola, quadrant
i arca de les lúgubres despulles
en l'odisea que mamprenguí sense mapes
cap al borrós sud dels meus naufragis.

On la teua ombra siga, greu i remota,
la meua ombra –de la teua ombra conseqüència–
allí serà, a la vorera de la teua,
per anar de la teua mà pels vestíbuls
que porten al revers dels enigmes
i recórrer amb tu pas a pas
els ermots de gel de l'oblit
i l'infern voraç de la memòria.

VENDAVAL

Algú està somiant que és un ram
que es trenca en la creu del meu baluart,
en el teló del somni hi ha un aiguatge
on s'ofega aquell que m'ha somiat.

Al seu sepulcre duc anys de plor
ressec i amagat als costals,
és una paradoxa el meu visatge
i incerteses s'escolen de les meues mans.

Un vendaval i jo i un mort alié,
ambdós sense equipatge ni cognom
compartim idèntica intempèrie.

No sé si el somni és meu o si cap mort
des de la seua soledat somia amb mi
i em veu trist dins de la seua mort.

QUAN

Voldria ser-hi quan és Desembre
i plou al pati;

quan a les matinades
converses amb els arbres,
contant-los insomnis i agonies,
i planeges aurores redemptores
per a aqueixos dies que naixeren morts;

quan la llum d'un fanal
dibuixa la teua ombra a les façanes
i la nit albirada als balcons
va em compte amb els teus passos;

quan el teu gos profana aquella ara
on cec, immortal, vivia Borges
i t'ompli d'ira i aflicció
aqueixa imprevista mena de penúria.

Voldria ser-hi quan ets boig
quan em vols tant
quan a voltes m'odies,
i em fueteges les costelles entre credos,
i entrellaces el teu nom als meus enigmes.

TRAMOIA

De repent una estrofa - i per què no?
una única, sutza, maculada,
impietosa i violenta,
sense pesars ni dols,
una fletxa tota dreta a la nineta
que revele els enganys i perjuris,
el desfalc que lliurí en les realitats,
els somnis dissipats,
la poca compassió, la indiferència,
un frau en els afectes, la tramoia
que perpetrí en la meua biografia,
una estrofa que nasca de les entranyes
i emmalaltesca en la síl•laba penúltima,
i muira en l'última frontera:
sempre hi ha un altre so al dellà del cant
i un nou territori al dellà del vers.


HI HAGUÉ UN TEMPS D’ESPILLS I DE PATIS


Hi hagué un temps d’espills i de patis,
de llindars i de silencis,
d’absents generosos que tornaven
en el cas que l’enyor fóra
um nus gordià en la línia del crepuscle.

Això fou abans, quan els àngels eren
els pensaments d’aquells que m’estimaren.

Ara no.
Ni tan sols les paraules m’acompanyen
en aquesta absència de cel damunt del meu sostre.

LLEGAT


Quan moriré,
en un racó del soterrani
trobaran un vell arcó de caoba
amb el modest saldo dels meues béns,
el meu llegat d’andròmines
exempt de tributs.

Mai no guardí més d’una setmana
lletres de amor,
targetes assenyalant absències,
números de telèfon,
fotografies;
no trobaran cap flor del pensament
entre les vetustes pàgines d’un llibre
ni tovallons embrutats amb poemes.

Al bell mig dels objectes ja sense ús
hi ha un parell de sabates de xarol
que duien els meus peus per a trobar-te
(ningú no ha de notar que eren ales);
alguns joiells falsos, relluents,
com els meus ulls sempre que et veia;
robes passades de moda
en què ningú no veurà
-perquè no són visibles els records-
al meu vestit l'empremta dels teus braços.

VINC A MATAR-TE

Vinc a matar-te.
Tardí a decidir-me aqueixos dos segles
que passí recitant un soliloqui
davant de l'espill.

Tinc ulls de calç de tant odiar-te.
La pell escorregué sense credo que la afermasse.

Descarnada per dins, abjecta, despullada,
la llengua em fel diluïda, desfeta en improperis,
amb la boca repleta de blasfèmies,
vinc a matar-te
empomant, homicida,
aquest punyal de versos.

SUD

Tinc un bagul ple de Sud al soterrani
i un codi xifrat per a obrir el portelló.
Es deu dir tall sense mencionar l'aspecte de la ferida,
Es deu dir tren sense referir les estacions,
i d'altres paraules, com ara pa i mare,
paraules amb la força d'una proa de vaixell
rompent les ones en l'oceà obert.

S'ha de dir exili.

Tinc restes de Sud com miquetes
al plat d'alumini de la infància.
Hi ha massa verd en la memòria,
afectes de genolls
en les fosques cavernes del passat,
veritats com punys que mutilen
cada proposició del sil•logisme
em què s'empara l'armadura de la carn.

Engresca un escàndol de tròpics
aqueixa sospitosa pau dels meus suburbis
i és per això que els cans de l'oblit
rastregen màrgens
olisquejant en els trills mar adins
la sang dels meus passos
sempre que partesc amb l'exili damunt l'esquena.

AQUEST DIUMENGE

Aquest diumenge sap a mort antiga.
El vent es va perdre en algun atall,
aquesta tarda fa cara enemiga
i em provoca amb gestos d’espantall.

Aquest diumenge olora a bruixeria.
Al meu subsòl mental resta un dimoni
amb síndrome servil d’idolatria
que s’alimenta d’oració i amoni.

Faig bots en el sambori dels pesars,
tot mastegant bocinets de venjança
mentre la meua set demana mars
i s’ofega en alguns glops d’esperança.

ORONETES

A la fi morires, així, sense més raó
que el fet de ser-hi viu
deixant vídua
i sense recinte públic
la llarga multitud dels nostres versos.

Resta el silenci fúnebre arrelat
en un pati de llimoners i glicines
on hi havia una acàcia i una noguera
i un niu d’orenetes
que cada matinada
volaven rumb al sud.

I les orenetes regressaven sempre,
a la recerca dels pretèrits del temps
i dels futurs gràvids d’enigmes
que- encara que elles no ho sàpien-
no tornaran.

LLETRA (IV)

Pensa em mi ancorada en la boirina.

Duc ocult um collar de nits blanques
sota aquest burka d’un misteri nou.

No és cert que t’haja inventat
per a escriure de mi per a mi
les lletres que ningú mai no respon.

De matinet pose la taula de café
per a divuit nimfes
òbric la gàbia on guarde els sàtirs
i encise amb garlandes els llindars
per a llegir les teues lletres
celebrant els meus ritus panteistes.

Cada dia desxifre aqueixos vestigis
del fardell de les rutines, de les batalles,
les petjades dels somnis en el trajecte,
si fa boirina o sol sobre el ramatge
on penges la pell de tigre
després de destrossar les ventades,
i albire, des de lluny, – sent el cas –,
les voreres de la ferida.

I si a voltes t’escric com a qui no existeix
és perquè me dols tant
– danys col•laterals dels sentiments –
que de doler em torne decasíl•laba.

RONDA

És massa tard per a escriure poemes.
Una nit tan alta, tan tardana,
tan mitjanit en tots els rellotges
que ni els ulls arruixen les paraules.

Almenys així vinc
del sostre revestit amb fusta,
de prestatges alts on dormen llibres,
del sofà amb el motle del meu cos,
de la llum difusa,
i d’aqueixes dues gerres de Venècia,
que m’afanyí a comprar
en l’hora de la partida
rumb a un altre port
porquè l’estiu havia acabat.

Vinc, ja veus, també d’aqueixes memòries.

Vinc des d’aquestes mateixes andròmines mansuetes
amb el seu caire de les meues coses velles,
amb color de sèpia,
olor de pi.

Vinc de vers en vers
temptejant la llargura d’aquesta nit
perquè per no veure’t
porte gossos famolencs enmig de les palpebres.

EN LA PRIMERA PERSONA DEL SINGULAR

Mai no vulguí ser ocell.
I no sé per què insistisc a conservar les ales.

Per dir-ho sense ombra de retòrica,
m’acomode de bocadents a quelcom que amenaça
ser una reflexió d’ordre sensorial:

Acabe d'instal•lar al telèfon
um poema simfònic de Liszt.
D’ací s’infereix un ego dimitit
de la meua generació Kerouak-Ginsberg.

I hi ha d’altres símptomes:
em sent un samurai em floresta d’espills,
navegue la claraboia en un vaixell sense combés.
Note que només em falta, per a no ser jo mateix,
adquirir una casa a la Toscana.

Mentrestant, aiçò no era previsible
quan deixí arrere les meues marges
duent certa urgència en oblidar
un paraigües –potser plourà–
i set llenços de dir adéu.

Arribí despaginada a l’altra banda
d’aquesta llarga i confusa travessia.
Més em val assumir que m’escorreguí de la brúixola
i caiguí en la falda del sistema.

Deurien vendre en algun quiosc
un breviari que ensenye a la dona
a no desescriure la pròpia història.

(El que hi ha d’escandalós en la poesia
és que sempre parlem de nosaltres mateixos.)

GERUNDI

Oblidar-te no és el que jo pensava:
vastitat de buits en servitud,
la incógnita resolta
en una equació mental de utilitats
ni tan sols tovalla de cendra que recobreix
miquetes d’un banquet consumit
o boira que s’estén fins a la línia
d’un horitzó al qual girí l’esquena.

Doncs no. És tempesta reincident,
o vendaval que arrossega aqueixes despulles
d’un naufragi antic
fins a la platja dels meus egoismes.

O llavors flamarada
que va obrint solcs damunt de la pell,
calcinant la frontera de l’intangible.

Oblidar-te és acomplir aqueixa sentència
perpètua, inexorable, reiterada.
La gent no oblida:
va oblidant.
Construcció absoluta, estat duratiu.
És un gerundi eternament essent.


NO VAIG SABER REINVENTAR UN CEL PER A TROBAR-TE

No vaig saber reinventar
un cel per a trobar-te.
I restí. Com qui resta per atzar,
como qui ix del davant d'un espill
i hi deixa la imatge.

I restí tan sola que fins i tot la meua ombra
deixà de acompanyar-me.

Per això el meu teulat continuà essent
um cosmos de paraules.


NO FÓREM MÉS QUE DOS

No fórem més que dos i un evangeli
manuscrit en versicles heretges,
un parell de dimonis penitents
addicte en desxifrar els sortilegis.

Érem els guerrers d’un exèrcit
d’àngels amb estigmes de febre,
una obstinada multitud de donets,
una constel•lació, dos hemisferis.

Ocells rescatats de les gàbies,
una bandada en vol dalt del pati,
ara soterrada als enderrocs.

Resta una dinastia d’aus òrfenes.
No fórem més que dos, i érem tants.
No fórem més que dos, i érem tots.



MEMORIAL DE L’ESPERA

Vingué la pluja amb els seus dits d’aigua
tamborinejant en l’extensió dels cristalls
i escriví els teus signes en les finestres.
I veig un ardu fred per les estrades
on van en general els desamors,
es ficà pel biaix dels meus llindars
i em digué el teu nom per enigmes.

Jo m’apressí a adornar la vida
amb les coses que lluen les esperes:
omplí gerros amb versos i impudors
i al sostre pengí clarors de lluna.
Perquè no t’afligisques amb els meus dols
guardí els meus morts en callades lloses,
perquè no et dolguen les meues penes
al jardí soterrí els infortunis.
Per als teus llavis de promesa i bes
la meua boca sedegosa, enverinada,
engendrà en la inquietud de les demores
un memorial d’inferns i poemes.


VORES

La distància s’amida en aigua i sal,
en hores que naveguen entre vores,
viceverses d’adéus, com dentades,
i d’altres inclemències.

Entre Ítaca i Ítaca transporte
de contraban en la motxilla apàtrida
els fils amb què alineava paradoxes
al sud dels fruits al nord dels arrels.

Tantes gotes d’absència desafien els meus braços
que els meus rems, com brúixoles dements,
esmicolaren la rosa dels ventos.

I ja no sé quina terra és aqueixa terra que nomene llar.

Pàtria és el sòl on alguna volta
s’empremtaren les soles dels meus morts
i per això jo me n’aniré sense saber mai
de quina banda del mar era l’exili.


LES REPARTEIX EL VENT

On aniré a buscar
la veu d’un epitafi, el fonema del dol,
que informe la desventura i abrigue el diminut
consol que la teua absència ha de negar.

Acomode l’atzar
en les meues mans buides, sense la flor, sense el fruit.
El solemne amargor i el pesar absolut
deposite en la làpida del mar.

Davant de la immensitat blava fulgent
d’un oceà al nord de la pau de la teua mà
esbocine un pensament.

Damunt del rostre de l’aigua indiferent
les cendres rescatades a un afecte vilà
les reparteix el vent.


VI NOU

Els anys em tornaren transparent.
Ja no reflecteixen rostres els meus vidres,
els meus ulls no emmirallen els reflexes,
en els moments transiten participis.

Com imatges de boira, així arribaren,
i se n’anaren com ombres de sí mateixes.
Venen i se’n van, i passen, i s’obliden.
Els éssers són enigmes pelegrins
no acostumen a aturar-se, continuen el viatge
per les senderes usuals de l’oblit.
Tan sols ens trobem, per instants,
en la llarga carrera d’anar morint als pocs,
per un atzar que pose de banda a banda
els nostres passos. I així compartim
tres o quatre alegries, dos desaires,
i la sort, per un temps indefinit.

Generalment les persones s’apressen
i no guarden memòria del camí.

Jo els oblidaré. M’oblidaran.
El calze tornarà a ser-hi buit.
Uns altres vindran a omplir-lo: en d’altres boques
amb diferent set un nou vi.



PIT ADINS

A voltes llostrege i em mi tot és mortalla.

M’aboque a les finestres dels rellotges,
de bocaterrosa damunt del temps,
la lluita quotidiana menjant-me les voreres,
la sang clausurada, sense transpirar les ascles.

Per les venes naveguen pirates penitents.

Amb les mans embassades de pensar-me
imite les aventures dels corsaris
i en memoria d’un vot d’existència
faig contraban de sístoles en viatges pit adins.


HABITE LÀPIDES

Els meus armaris i tombes i suburbis,
el meu llogaret de calç i enfiladisses
on la nit s'escórre als teulats.

En la molsa antiga a què acostumí l’ànima
la soledat rescata un so de música
als colps persistents de la memòria.

A la vora del teu nom em recline,
les palpebres mullades de verí,
la pell escarnida per voltors.

Parlant d’adreça, habite làpides.


TROPISMES


Aqueix crepuscle assassina l'ànima.
Ocàs en què et busque i no respons.
L'espurna s'extingeix si jo et cride.

Conec la teua ombra arran de les parets,
les teues petjades en les llosetes del pati,
el senyal del teu rostre al coixí,
l'eco del teu nom en els miralls.

Jo crec en la impietat de la memòria.

Hom pot emmalaltir de tristesa.
Hom pot morir de crepuscle.


SENSE VERÍ

Vinc de les espessors de la floresta
enredrada en les lianes dels espavents.
Porte esperances rompudes
per sucessives feres
en el biaix dels meus llavis
pomes del passat
ja sense verí.

Ací em tens esclava. Ací et saps senyor.

Trobaràs al meu cos centímetres que encara
són verges dels estigmes,
bocins on encara caben
els senyals de les teues dents,
espais a la mida d’aqueixes úlceres
que les teues urpes esgarraren
en el meu afecte despullat.


MONÒLEG DEL MORT

Aquest matí llostregí pretèrit,
sense mans per a agarrar la vida diària,
sense peus que em conduisquen cap al món
ni palpebres que òbriguen les aurores.

No he d’ordenar cosmogonies.

Llostregí caòtic i silent,
sense el deure de consagrar absurds.

Aranyes teixeixen teles en els meus dies.
La mort és un rellotge sense agulles.
Hi ha un territori exigu en les meues vèrtebres
on un fantasma construí castells.

No va la sang pregonant urgències.
No hi ha la memòria d’haver estat estimat.
Aquest matí llostregí sense ànima.


EVANGELI D’EXORCISMES

Arribes amb el carisma, el verb, el signe
i el gest amable d’amputar les ombres.
Impenitent emergeixes d’un altre abisme,
des d’un lloc sense nom en la meua història.

T’esperava en el pòrtic de crits
on es desordenen les tardances
xifrant un evangeli d’exorcismes
en el meu ritual secret de devota.

Arribes com qui no, com qui passa
i a l’atzar es deté i per atzar
es veu i es reconeix en els meus espills.

Segles ha que jo teix un ramatge
per a lligar-te les hores en els meus braços
i enredrar la teua veu en els meus silencis.


AMB MI PORTE ABISMES


Et seguiré. Amb mi porte abismes,
els meus morts amb ullades de per què,
les meues nits com llunes de paper,
i un bon grapat d’estrelles d’alumini.


Duré en el bagul dels meus exilis,
on guarde els desordres a l’inrevés,
els diables vigilant la meua Seu,
els àngels que recorren els meus erms.


Et seguiré als ermassos de les hores
en diagonal dels punts cardinals
on alberguen els seus càntics les nits.


I on algun poema expulse les ombres
el meu mateix cor d’au allí restarà
tot voletejant al vent del teu nom.


ENREDRANT LES HORES

L’exagerat color de les buganvíl•lies,
em desordena, ai las, aquesta vesprada.
El sol desbasta estelles entre les fulles
que em cobreixen la secor de les palpebres.

Desterrada de mi, dels meus rituals,
d’aquest ús ociós d’enredrar les hores,
escodrinye al meu voltant les teranyines
on embolcallar aquesta clausura.

Desterrada de tu, i dels teus conjurs,
engendre versos que cremen com ortigues,
esgarrape paraules en retalls ínfims
només pel plaer de l’apedaçament
en les teles rodamons d’aqueixes ombres
abatudes del meu ventre. Incruenta
i mineral orne amb equívocs el gest
de travessar llindars amb els ulls benats
a l’aguait de trobar-te en un altre abisme.


LLETRA

Serà tardor, ai las. Serà de nit.
Vaig dels meus assumptes als teus ulls.

Pense en tu sempre
amb aquest amor d’aire,
sense carn, sang, pell o incidents,
amb mirament de ribes paral•leles
i aquesta dèria d’oficiar els meus ritus
a les ares del caos.

Molt temps ha que no sé noves del teu ca.
Encara no em contares
com es comportà la primavera
als murs del teu pati.
Note que no ens resten amics en comú.

De mi et conte: ara use capells
de feltre color de mel quan et pense
i quan -com de costum- estic boja,
um panamà genuí, faixa negra,
que fins i tot em fa sentir quasi normal.

Acabí d’escriure aquell llibre
per pressumir que tinc algun talent.

Aní a Istambul de bell nou, perquè sí,
només per les colomes que volaven
des de la Mesquita Blava al Corn d’Or
a les sis de la vesprada quan el dia s’apaga
i la veu del muetzí crida a l’adhãn
i em me sorprenc en el llindar de les llàgrimes
per no haver cregut mai
en un ànima immortal.

No saber de tu em dilacera.
Amb arams de punxes está tancat
el pati on acampen les milícies
que sufoquen les meues rebel•lions.
Fins i tot la mateixa noguera
que té el teu nom escrit en cada branca
morí d’espant.

Aqueixes coses de mi vinc a contar-te
i, com veus, repetic sempre el mateix:
pense en tu sempre,
amb aquest amor d’aire
i vocació de caos.


JO ET DIRÉ EN VERSOS

Jo et diré en versos, que és clar que la prosa
demana encares estranys als Autumnes
dels brancatges que el ventàs desfullà.
Jo et diré en versos que ja fórem déus.
Portàvem els esguards lluminosos,
teníem les mans obertes com calzes
on cabia el vi d'altres gobelets,
les nostres paraules alegres, còmplices
recorrien a cegues els trajectes
buscant-hi mareselves redemptores
que rescataren murs
de la seua soledat desvalguda.

Diré en versos que ja fórem Nosaltres.

Però un dia partires al capvespre
en què s'inauguraven els pretèrits
i jo ordení al clan dels meus fantasmes
que tinguera ben oberts els camins
perquè entrara per les meues palpebres
aqueix polsim assassí de distàncies
que s'eleva de terra
si la teua veu galopa als crepuscles.


HERALDS

En aqueixa plugeta s’endevinen ombres
que amb les mans amerades
m’assenyalen el camí cap als boscos
on mormolegen els donets
amb veus de fusta.

Sé que des del llindar dels desconsols
ets tu qui em crida.

I mentrestant em sap a rebel•lia
aquest sabor de sàndal a la boca.
Sona a passos de coix aqueix barbull
de les ales del meu àngel subversiu.
Tinc unes ganes folles de tacar-te el rostre
amb els clavells roigs macerats
que un dia destiní al meu sepulcre.

De manera que no vinguen heralds
a anunciar-te amb pregons lírics.

En el cas que vinga a reprendre’m
de les meues irreprimibles rauxes
vinc a deixar en la teua porta un petó
junt amb un poema canalla.


DONA DAVANT DE L'ESPILL

Ninetes de cristall, ulls d'espavent
ella em mira, ella està mirant
els residus de totes les batalles,
les despulles de tots els naufragis.

Veu els solcs llaurats en el meu rostre,
tallats amb daga i amb forcat;
quant servatge fou necessari
per a gravar els senyals de l'assot;
que ardus i inclements els hiverns
em tornaren els cabells argentats.

Des del cristall de l'espill em contempla,
i em demana, m'està demanant
on serà la que un dia fou menuda
i a voltes als meus ulls s'abocava.
Haurà caigut –en pensa- en les conteses
en què es confrontà amb déu i el diable.

I des del cristall em mira, inquieta i trista,
els seus ulls als meus ulls emmirallats,
i en no descobrir-se en el seu inrevés
desvia el rostre i apaga la meua imatge.


ÁNGELUS


Són les sis de la vesprada.
Una mudesa de làpida
cau amb fragor damunt dels meus versos
mentre a flor de la pell, llum i mescle,
s’inauguren els pecats
anticipadament redimits.


Del claustre dels llavis
fugiren paraules que eren meues:
quedí sense cap rosari
que acostumava a emprar per resar-me.


Abraçada als meus ecos primordials
vull cridar la música
dels sanglots d’un nou nascut,
el tro que al•lucine la veu dels ocells
i un gemec d’amant
que calle la veu gran del silenci.


A les sis de la vesprada
al pòrtic de totes les mordasses
ressona un Ángelus cantat per dimonis.


HORITZONS


Espera'm al moll d'un port mil•lenari
car en la falda porte dos segles de cismes
que recorreguí amb sopegades, remant un ideari
amb els rems de sofismes.


Pesada d'horitzons es posà la meua fortuna;
algun designi injust féu entristir el meu fat;
i mentrestant restaré, en l'època oportuna
on el teu somni és nat.

PENOMBRES


Si jo tinguera, ai las, el cor d'estepa
fundaries ací el teu territori.

Però al meu pit hi ha una sala antiga
plena de peces fines, delicades,
que arremetí tot licitant tardors,
en aqueixes subhastes de la vida.

D'una manada trenques els espills,
esgavelles els dissenys del brocat,
estelles els meus vidres de Lalique.

Resta, lluny de les teues dents, incòlume
el bagul en què es guarden les penombres.


ESPERE UNA PARAULA

Espere una paraula a la mida
de les incomensurables desventures;
conseqüent, natural, lògica
com ara el braç i la mà.


Espere una paraula, encenc llums,
em pense vent sud, sovintege cantons,
vagarege als meus mateixos descamins
i per no pensar
en el fet com et tire a faltar
petge peus nus damunt dels vidres trencats.



spere una paraula que siga teua
i càpia en aquesta ferida.

DECRUÏLLA

Estic com qui va, motxilla a l’esquena,
com qui marxara i no arribara mai,
viatjant de passats moments,
estic només de pas,
estic, ai, de cruïlla.

Deixe vestigis, ecos de penúries,
la meua sang encara escorre en la calçada,
i en cada cantó, sota el llum del carrer,
hi ha bassetes de plany mal plorat
que m’oblidí de beure en l’hora da partida.

Potser em trobaràs – si busques molt –
en algun port, en un bar de mala fama,
on faig aposta en els naips que t’oblide
però perc sempre.